dimarts, 24 de gener de 2012

Un poble rodejat de mort - Shiki

Seishin Muroi - Monjo del temple de Sotoba
i un dels protagonistes
Veïns xerraires i xafarders. Un poble aïllat per les muntanyes i rodejat per arbres Momi Fir (avet Momi), els quals es fan servir per construir taüts... Ens trobem, per tant, en un poble rodejat per la mort. Estem en la "aldea Sotoba", on es desenvolupa la història de Shiki.

Fa un any, en un cap de setmana de "no tinc res per fer" (o millor dit, en un moment de "anem a buscar alguna sèrie de la que em pugui viciar durant un temps i fer una marató de capítols") vaig descobrir Shiki. M'estic adonant que tinc predilecció per les sèries tètriques, de misteri, sobrenaturals o per les que en algun moment et deixen amb cara de: "Oh wait, pero qué es esto?" (Perdoneu les meves expressions multilingües, potser escric massa semblant a com parlo...). Aquesta afició suposo que també bé per què m'agraden les pelis de por, però després em traumo una mica i no hi ha qui camini a gust pel passadís de casa a les fosques... Així que, amb aquest tipus d'animes, puc espantar-me a gust que després podré dormir molt tranquil·la. 

Pel què haureu deduït (o això espero) Shiki és un anime d'horror i sobrenatural que ens narra el que succeeix durant un calorós estiu a Sotoba. El poble, la típica vila on els veïns coneixen la vida de tothom fil per randa, es veu afectat per un seguit d'estranyes morts que coincideixen amb l'arribada d'una extravagant família, els Kirishiki. 
Què és el que passa exactament en aquesta vila? Una epidèmia?, una grip d'estiu? Aviat descobrirem que el que s'està produint té relació amb un mite que des de fa anys ronda pel poble. Al igual que nosaltres tenim el "coco" o el "hombre del saco" per espantar els nens, allà narren la història dels Raisen o 'Los Alzados', cadàvers que s'alçaran de les seves tombes per espantar els nens que han sigut dolents. Doncs per aquí va la cosa. Poc a poc ens anirem trobant amb un poble cada vegada més infestat de Shiki, literalment, dimoni cadàver.

Shiki primerament va ser una novel·la d'horror escrita en 2 parts per Fuyumi Ono a l'any 1998. Posteriorment, al 2002, es va tornar a editar l'obra, aquest cop dividida en 5 parts. I finalment, al 2007, el dibuixant Ryu Fujisaki adaptà la història en format manga, del qual derivà al 2010 la versió anime de 22 capítols.

Megumi Shimizu, primera desapareguda i amb qui comença la història de Shiki

La sèrie intentarà en tot moment transmetre'ns una sensació de por o de tensió pel que pugui passar. Molt sovint les cares dels personatges són molt expressives, els moments en què apareixen els Shiki intenten ser tètrics i les imatges dels cadàvers són molt realistes (no us penseu que per ser un anime tot són dibuixets monos i simpàtics). Els riures de nena petita sí que us faran tenir una mica de cangueli o almenys una sensació de "Oh, que passarà després?" (aquests riures acostumen a aparèixer al final del capítol). A més, s'intentarà trencar una mica amb el misteri mitjançant les escenes "d'humor" (molt normalet) o parts més light. 

No em direu que aquest, en Masao Murasako, és guapo, no?
Una cosa que se'm va passar pel cap quan veia l'anime va ser: "A què ve la mania dels Shiki de posar-se roba extravagant? Potser és que si ho contrastem amb la gent del camp, la diferència és molt àmplia, però hi ha moments en que dius: "Realment cal?" (Sobretot la senyora Kirishiki, que va al més pur estil Lady Gaga). I el vestuari d'algunes persones del poble tampoc es queda enrrere, per no parlar del disseny d'alguns personatges, realment lletjos (i no em refereixo a l'estil del dibuix, sinó a la persona en sí, que es "fea de narices").

Un dels problemes que vaig trobar a la sèrie és que li dóna a l'espectador el paper d'un habitant més de la vila, ja que cada dos per tres parlen de la gent del poble com si els coneguéssim de tota la vida. El que ens ajuda és que, a mesura que apareixen els personatges, a sota ens indiquen el seu nom, cognom i la seva ocupació o de qui és familiar (pare/mare de...). A més, també ens apareixerà el dia en què ens trobem, cosa que va molt bé a l'hora de fer flashbacks flashforwards, ja que en tot moment podrem situar-nos en el temps.

A mesura que aneu avançant se us plantejaran alguns dubtes existencials: Si ens veiéssim en una situació d'apocalipsi Zoombie, seriem capaços d'actuar amb la sang freda amb la que actuen els habitants de Sotoba? Seriem capaços d'atacar gent que coneixem sense cap mirament? I a la pròpia família? Arribareu a un punt en que no sabreu si posar-vos a favor dels humans o a favor dels morts vivents i és que, ja no podreu diferenciar qui són realment els monstres.

Us deixo amb un fragment del capítol 3 que em va agradar (aviam si us entra el 'gusanillo' de veure la sèrie!)

"El desierto estaba congelado. El cielo sumido en la oscuridad. El mundo estaba dividido entre la Tierra y el cielo. En esta tierra vacía, sólo flotaban él y los espiritus oscuros. 
El exilio maldito; el exilio maldito; el exilio maldito. Pronto el sol se ocultará y la noche caerá una vez más. Entonces, él volverá a su tierra baldía. El hermano menor al que rebanó, parado frente al cuerpo, derramó lágrimas mientras se despidió. 
Esta noche, él se levantará de su tumba". 

dissabte, 14 de gener de 2012

Les aparences enganyen - School Days


School Days - Sekai Saionji i Kotonoha Katsura
Molts heu sentit allò de 'les aparences enganyen', oi? Doncs aquesta dita l'heu de tenir molt present a l'hora de mirar School Days.
Era un tranquil estiu de fa dos anys, quan el meu millor amic em va recomanar aquesta sèrie. Les seves paraules van ser: "Tu mira-la. El final és brutal, és... buf, mira-la..." I la veritat és que tenia raó. Sincerament, vaig quedar traumatitzada amb aquest final i més si li afegiu que eren les 2 de la matinada amb un silenci sepulcral a casa. 

School Days és un anime de 12 capítols basat en una novel·la visual, un tipus de videojoc d'imatges estàtiques que es centra en una història que té diversos finals que depenen de les decisions que es prenguin en el joc. L'anime es centra en la història d'en Makoto Itou, un jove que s'enamora de la Kotonoha Katsura, una estudiant del seu mateix institut que cada matí va al mateix tren que ell. Un matí, en Makoto li fa una foto a la noia amb el seu mòbil, ja que en aquell moment circula el rumor de què, si li fas una foto amb el mòbil a la persona que t'agrada i ningú se n'adona, el vostre amor es farà realitat. En Makoto, però, té la mala sort que la seva nova companya de pupitre, la Sekai Saionji, descobreix la foto, però la noia, per compensar haver-lo enxampat, decideix ajudar-lo a aconseguir el seu amor. 

Kotonoha i Makoto
Fins aquí tot sembla molt normalet, oi? I segur que molts pensareu, "bah, és la típica sèrie per noies..." MEEEC error! Ja us he dit que les aparences enganyen! En el moment en què en Makoto i la Kotonoha comencen a sortir, és quan comença una sèrie d'esdeveniments que us faran odiar aquest noi (almenys a mi) tan... com dir-ho finament... curt de gambals (per no dir paraules més mal sonants i que li traurien categoria a aquest 'post'). La cosa no va d'una feliç història d'amor, sinó d'un triangle amorós que acaba derivant a... bé, una figura geomètrica amb més costats que un triangle.

Ens trobem davant d'un Harem anime, un gènere en el que normalment un noi sense gaires capacitats i/o habilitats està envoltat de noies maques que acaben tenint sentiments o un afecte cap a ell, cosa que en aquest cas no entenc, perquè aquest Makoto és un interessat de la vida que no té ni un ni dos dits de front (encara que al principi era més normalet...).  

Us trobareu amb uns primers capítols on hi destaca més l'humor i anireu avançant cap a escenes més pujades de to (sí nois, escenes pervertides!) fins que la cosa ja desemboca en traumes, drames i per últim... (Txan txaaan...♪)

Ai ai ai el final... quina cara que posa la Kotonoha, no?
Aquest és un anime que recomano més que res pel xoc traumaticopsicològic del final (tot i estar més o menys censurat) i per la cara que se us quedarà (fent servir el llenguatge juvenil d'ara) de "What the fuck", a més d'indignar-vos per les accions d'en Makoto i de la resta de noies que ronden per allà, que tela marinera. A més a més, és una sèrie de 12 capítols, o sigui que la podeu veure perfectament en un cap de setmana (que maratons més llargues de sèries haureu fet, eh, pillines...). Així que, menys excuses i al lío! A veure la sèrie el primer cap de setmana d'avorriment que se us presenti.

dissabte, 7 de gener de 2012

Tot té uns inicis! Card Captor Sakura i Tsubasa Reservoir Chronicles


Abans que res, demanar perdó si el 'post' us sembla massa llarg (que ho és), però m'havia de treballar la primera publicació, no? Espero que no se us faci pesat. Enjoy it! :) 

Com no podia ser d’una altra manera, la primera entrada en condicions del bloc havia de ser de la sèrie amb la que va començar la meva afició al món del Manganime. I aquesta no podia ser una altra que... (imagineu-vos aquí una música de suspens super intrigant…) Sakura, la Caçadora de Cartes! Sí, sí, aquell gran anime que ha emès el Club Super 3 tantes vegades d’una moníssima nena de 10 anys que, de cop i volta, es converteix en una maga novella en busca de les entremaliades cartes de Clow, que han decidit escapar-se del seu golafre guardià, el gran (o petit segons com es miri) Keroberos, més conegut com a Kero. Tots recordeu de què anava no?

La petita Sakura Kinomoto, quan torna de l'escola, escolta uns sorolls al soterrani, i la pobre, que és molt poruga i té por dels fantasmes, agafa el seu bastó de majorette per colpejar a qui sigui que està donant voltes per casa seva. Quan baixa a investigar, veu que no hi ha ningú, però, de cop, un dels llibres de la gran biblioteca que té allà baix el seu pare Fujitaka, comença a emetre una llum daurada. Quan la Sakura obre el llibre, el mateix que aquella mateixa nit ha aparegut en els seus somnis, veu una carta on hi diu 'Vent'. Al citar el nom de la carta, s'origina un gran remolí de vent que escampa les 52 cartes pel barri de Tomoeda. És en aquest moment en el que en Kero surt de l'interior del llibre, un guardià llaminer que no ha pogut controlar les cartes per estar fent una migdiada d'uns... bé, 30 anys. Aquí és on comencen les aventures de la petita Sakura, que es converteix en atrapacartes i és acompanyada gairebé sempre per la seva millor amiga, la Tomoyo, que li cosia aquells vestits de combat tant psicodèlics i, permeteu-me que ho digui, tant molons (o és que cap noia no ha pensat mai en posar-se algun?), i més tard gaudeix de la companyia de la Mei Ling i d’en Shaoran, un descendent d’en Clow Reed i futur enamorat de la Sakura (aix...).

Card Captor Sakura (CCS), traduïda en la seva emissió en el canal Super 3 com Sakura, La Caçadora de Cartes, presenta un total de 70 episodis i dues pel·lícules: Sakura, la caçadora de cartes: La Pel·lícula i Sakura, la caçadora de Cartes: La Carta Segellada. La primera narra el viatge de la Sakura a Hong Kong, premi que li ha tocat en la botiga de joguines de Tomoeda (on va aconseguir capturar la carta del Salt). A Hong Kong, la Sakura s’enfronta a una antiga enamorada d’en Clow Reed! Oh! I la pel·lícula estaria situada entre mig de la sèrie, com una petita aventura durant les vacances d’hivern i després d'haver atrapat la carta de la fletxa (The Arrow).

La Carta Segellada, en canvi, equivaldria al final de la sèrie. Recordeu com acabava? La Sakura va a l'aeroport a acomiadar en Shaoran, que se'n torna a Hong Kong, i ell li dóna aquell osset de peluix que va cosir amb les seves pròpies mans. La Sakura l'agafa com a mostra de què accepta els seus sentiments però... EN CAP MOMENT LI HA DIT “T’ESTIMO”! La carta segellada correspon a quatre mesos després de què en Shaoran marxi. Ens trobem en les vacances d’estiu, i una Sakura una mica més madura prepara amb els seus companys de classe una obra de teatre pel festival de les Clavellines. La Tomoyo aconsegueix que la Mei Ling i en Shaoran vinguin a passar uns dies per veure el festival, oportunitat perfecta per a que la Sakura, per fi, es declari oficialment a en Shaoran! Ai ai... Però no serà tan fàcil. L’antiga casa d’en Clow Reed i posteriorment de la seva reencarnació, l’Eriol Hiragisawa, és enderrocada i s’hi construeix un parc d’atraccions. Al tirar la casa a baix, es trenca el segell d’una carta que hi havia enterrada, la carta del no-res (The Nothing), que desperta i comença a robar les cartes de Clow (ara convertides en carta de Sakura) i a fer desaparèixer tot el que es troba al seu pas, ja siguin edificis o persones.
De les dues pel·lícules, és la que més recomano. Té tot el que puguis esperar de CCS i el seu final és molt tendre! M’hagués agradat una mica més de “romanticisme” Shaoran-Sakura, però gaudireu amb les seves situacions ‘incòmodes’ quan es queden els dos sols (i la Sakura intenta confessar-se), i sobretot del “momentazo” Kero golafre i la seva mirada desafiant a la parelleta. Si voleu veure aquesta pel·lícula, però, seria recomanable refrescar la memòria i veure abans l’últim capítol.


El manga de CCS consta de 12 volums i a Espanya ha sigut publicat per l'editorial Glénat, tant en català com en castellà. A part de ser el primer anime que vaig veure, també va ser el primer manga que vaig comprar. Bé, no tot. Vaig ser tan intel·ligent de comprar el volum 12 i veure que era l’últim. Sort que ja sabia com acabava. Tot i que el manga acaba diferent a l’anime. En la versió en paper ja tenim el Happy Ending Shaoran-Sakura que en la versió animada se supleix amb la segona pel·lícula. Val a dir que quan vaig comprar el còmic amb 12 anys (bé, me'l va comprar la meva germana, l’única que en aquell moment m’acompanyava al Saló del Manga), va ser més per la gràcia de: “Oh, mira, un còmic de la Sakura! Va, el comprem i així almenys en tinc un!” I això també va passar amb les figures, que per la gràcia de tenir quelcom de la joveneta d’ulls verds, m’he ajuntat amb 6 ninotets que decoren la prestatgeria dedicada a la cultura japonesa.

Però, he de dir que, sense aquest esperit de: “Vull coses de la Sakura” (amb el qual també vaig aconseguir les cartes de Clow jeje), no hauria descobert un altre gran manga del genial quartet d’autores, les CLAMP. Aquest títol és: Tsubasa Reservoir Chornicles. Un Crossover que protagonitzen... va, va, segur que sabeu qui... la Sakura i en Shaoran! Aquest manga, que consta de 28 volums, ha sigut la primera col·lecció que he completat, i la veritat és que no me’n penedeixo.

L’acció es desenvolupa en el regne de Clow, on la Sakura és l’estimada princesa d’aquest desert. El seu germà, en Toya, és el rei. I el millor amic d’aquest, en Yukito, és el sacerdot de la cort. I, com no podia faltar, en Shaoran és un amic de la infància de la princesa Sakura i un amant de l’arqueologia gràcies a la influència del seu pare, que, en aquesta història és... EL PARE DE LA SAKURA! (És a dir, que aquí el pare d’en Shaoran és en Fujitaka, el pare de la Sakura en CCS). Penseu que aquesta és una història completament diferent a CCS i no tots els personatges han de tenir els mateixos rols que en les seves històries d’origen. Un dia, la Sakura decideix visitar les ruïnes en les que està treballant en Shaoran per portar-li l’esmorzar i confessar-li els seus sentiments (per un cop és la Sakura qui dóna el primer pas!). Però un estrany poder sorgeix de les ruïnes i provoca que es despleguin les ales de la princesa, de manera que les seves plomes, que representen els records de la Sakura, s’escampen pels diferents mons i dimensions que existeixen. És en aquest moment quan, en Yukito, mitjançant la seva màgia, decideix enviar a en Shaoran i a la Sakura (ara profundament adormida), a veure a la Yuko, coneguda també com La Bruixa de la Dimensió, l’única capaç d’ajudar al jove arqueòleg a evitar que la princesa mori, incapaç de viure sense els seus records, equiparables a la seva ànima.

La Yuko posseeix una botiga de desitjos. Aquí, qualsevol cosa que demanis pot fer-se realitat, però sempre pagant un preu equiparable, donant quelcom amb el mateix valor que el desig, ni més, ni menys. En aquest cas, el preu que ha de pagar en Shaoran per viatgar a través de les dimensions i salvar la Sakura és la seva relació amb ella. És a dir, tot i que la jove princesa recuperi els seus records, mai tornarà a tenir aquells relacionats amb el que ha viscut amb en Shaoran. Aquest preu, però, no és suficient per pagar el desig de viatjar a través de les dimensions, per això, en aquesta aventura, també s’uniran dos desconeguts, en Kurogane i en Fye, cadascú sacrificant allò més valuós per ells (però, hi són allà per casualitat?...). A més, en aquesta travessia també se’ls unirà la petita i adorable Mokona (veieu el ninotet blanc que hi ha de fons en el bloc? Doncs aquesta), que serà l’encarregada de detectar les plomes de la Sakura, de transportar als nostres protagonistes a diferents dimensions i de fer de comunicador entre els viatgers i la Yuko, la qual té una altra Mokona a la seva botiga, la negre (són com uns Walkie-Talkie a llarga distància).

Aquest crossover (la fusió de diferents personatges d'un autor en una mateixa història) presenta personatges de gairebé totes les obres de les CLAMP, i és que això d'ajuntar personatges és una cosa que els fascina. Tenim personatges de CCSMagic Knight Rayearth (la Mokona per exemple), Clover, Tokio Babylon, RG Veda, Clamp club de detectius... 

Kurogane, Shaoran, Sakura i Fye.
La primera meitat d’aquest Shônen (quan vaig descobrir que era un shônen va ser una gran sorpresa. “La Sakura en un shônen i no en un shojo? Que fort!”), és força divertida i narra sobretot les aventures d’aquesta colla de personatges molt diferents entre sí. És la part més light dels 28 volums, on trobem una divertida borratxera d’en Shaoran, la Sakura i en Fye. Bé, i de la Mokona, que sempre s’apunta a un ‘bombardeo’. Però a partir del volum 13-14 és quan es produeix el gir argumental, que es va intensificant fins al punt que comença el drama de debò, el que et deixa amb la boca oberta.
La diversió i les tonteries donen lloc a les llàgrimes, a la sang, a les “còpies” (ui ui que estic parlant massa...) i al descobriment de la història que s’amaga darrere de cada personatge. A més, no podia faltar l'element fonamental en les històries de les CLAMP: el destí. Tot està marcat, tot té una connexió que transcendeix el temps i l’espai i, encara que el destí es pugui canviar, els llaços que uneixen una acció del present amb el futur són molt forts. La veritat és que, en els últims volums, vaig haver de fer un mapa conceptual per aclarir el cacau mental que s’havia format amb tants mons, personatges, i variació de temps en l’espai.

Aquest manga també consta d’un anime de 52 capítols, dividit en dues temporades, el qual el canal Super 3 va emetre amb el nom de Tsubasa; Les cròniques perdudes. No narra tot el que succeeix al còmic. Seria més aviat com un petit tast dels primers volums de la col·lecció i de la part més divertida que hi ha en la recerca de les plomes. Però no revela res essencial del que és la trama de la història (només el passat d’en Kurogane, que es desenvolupa en l’anteriorment citat volum 13. Ai ai...).
El que sí que està relacionat amb el manga són les dues OVAs que s’han realitzat. Tsubasa tokio revelations, dividida en tres parts, que recull tot el que passa a Tokio en els volums 14-18, i Tsubasa Shunraiki, dividida en dues parts, i que equivaldria al final del volum 21 fins al 23. O sigui, que ni se us acudeixi mirar les OVAs a no ser que us vulgueu fer spoiler de mala manera. També trobem una pel·licula, Tsubasa chronicle: La Princesa del Reino enjaulado, que podeu veure sense problemes, ja que és una història completament aliena al que s’explica en el manga, però que segueix la idea principal; la recerca dels records de la Sakura.

Tant el manga, com les dues OVAs, com la pel·lícula, estan estretament lligats a un altre còmic de les CLAMP, anomenat xxxHoLiC, el qual comentaré més endavant, quan per fi tingui els 19 volums (tot i que ja em van deixar els 13 primers i ja els tinc llegits). La història principal d’aquest manga és la vida de la Yuko, la bruixa de la dimensió que ajuda als nostres protagonistes al llarg dels 28 volums de TRC, i d’en Watanuki, un jove estudiant que és capaç de veure els esperits i que es converteix en el seu ajudant, o més aviat en el seu criat... pobret. A més, sembla tenir certes coses en comú amb en Shaoran... (Pista: destí, passat, futur, espai, temps... ai ai!).

Recordeu, les dues històries estan molt unides i es complementen l’una amb l’altra, així que és molt recomanable llegir els dos mangas per acabar d’entendre tots els detalls. En definitiva, pel que fa a Tsubasa, trobareu una gran barreja de gèneres: humor, acció, aventures, drama, amor, tragèdia... i tot el que caracteritza al quartet d’autores de les CLAMP; un inici lent, més light, on se’ns presenta a poc a poc la història amb un gir ràpid de l’argument tot just a la meitat, on se’ns mostra tota l’acció i la part més intensa. Si sou uns impacients de l’acció, potser us costa adaptar-vos a aquest ritme més lent, però la vostra necessitat de lluites serioses serà substituïda pels moments d’humor “Mokona vs. Kurogane”. Realment un manga molt recomanable, que us agradarà, us farà ‘menjar-vos el cap’ en més d’un moment (millor llegir-lo 2 o 3 vegades) i us farà deixar anar alguna llagrimeta... (o és que jo sóc massa sensiblona?). 

P.D: Tsubasa vol dir "ales". Entendreu perquè us ho dic quan arribeu al final del volum 28. 

dimarts, 3 de gener de 2012

Extra, extra! Nou bloc a la vista!

Fa ja un temps que em rondava pel cap la idea de crear un bloc. Veia a molts companys de Periodisme (per si no heu llegit la descripció de la meva humil persona, sí, sóc una periodista en potència, o almenys ho intento...) que s’havien creat un bloc i parlaven d’allò que els rondava pel cap o d’aquelles aficions que més els entusiasmaven, de manera que podien unir hobbies amb periodisme. Llavors vaig pensar, ei, perquè no en faig un jo també? I, perquè no el faig sobre el món del Manga i l’Anime? Gran part del meu temps lliure es centra en dibuixar o llegir Manga i en mirar Animes (bé, tampoc no tot el temps lliure, també surto de casa a prendre l’aire, però ja m’enteneu). Així que, perquè no compartir amb la resta de la gent la meva humil opinió sobre els diferents animes que he anat veient i sobre aquells mangas que vagi descobrint? Doncs apa, aquí ens trobem. El que intentaré a ‘Manga con diéresis’ és recomanar, criticar, mostrar, fer-vos descobrir el món de la cultura japonesa que cada cop està més present a la meva vida i que espero que us agradi tant com m’agrada a mi! Òbviament els meus coneixements no són comparables a altres experts, però intentaré fer el millor possible dins de les meves capacitats.

Perquè “manga con diéresis”? Bé, lo del nom va ser un cacau mental. Volia un títol amb ganxo, dinàmic, divertit, apustuflant, un títol amb el que diguis “buah, com deu molar aquest bloc, donem-hi un cop d’ull”, però com no se’m va ocórrer cap, vaig ajuntar el tema de la pàgina (el manga) amb quelcom (m’encanta aquesta paraula :P) que s’identifiqués amb la meva persona, i aquí és on entren les dièresis. Sip, les dièresis. Perquè? Pel meu nom. Aïda. Amb dièresis. I pim pam. A què és original? (També és per les constants vegades que he dit: “Amb dos puntets a la i” quan han escrit el meu nom). Així que és una manera de dir: “Mira, el manga segons l’Aïda”, s’entén no? (Aquí és quan dieu que sí per no deixar-me en ridícul...) Mooolt bé, així m’agrada ;)

En fi Serafí, volia fer una mica d’introducció abans de posar-me mans a l’obra amb el bloc. Per ajudar-vos en la lectura dels posts intentaré crear un “Diccionari” dels termes que pugui utilitzar i que no siguin gaire familiars per als que porten poc temps dins d’aquest ‘mundillo’. Intentaré no trigar gaire en publicar la meva primera entrada seriosa (Ja!, seriosa diu). Espero que us agradi el bloc tant com a mi fer-lo ^^